al contingut a la navegació Informació de contacte

OBRE UNA PORTA AL PASSAT

La Vila de Bellver de Cerdanya fou fundada l'any 1225 per Nunó Sanç, un comte vitalici de Rosselló i Cerdanya que atorgà la Carta de Població a Bellver.
Bellver, abans de ser vila, era una castell que formava part d'una línia de fortificacions i torres de guaita que defensaven i controlaven el Camí Ral que, travessant el comtat medieval de Cerdanya, unia el també comtat de Conflent amb el d'Urgell.
Aquest recorregut permet aprofundir i conèixer la nostra història, els llocs i edificis més emblemàtics del nucli antic de Bellver de Cerdanya, tot passejant pels carrers empedrats i contemplant les porxades de la Plaça Major 27 d'abril i l'antiga muralla que rodeja el barri antic.
Anirem a la Plaça Major del 27 d'abril, on es feia el mercat; reviurem la llegenda d'Aldonça Rossa, la Bruixeta de Bellver; en algun carreró ombrívol ens retrobarem amb els nyerros i els cadells, bandores del barroc; al carrer de l'Amargura, a cal Patanó, potser escoltarem sobre el paper el frec de la ploma de l'escriptor Gustavo Adolfo Bécquer, i a la muralla tal vegada sentirem el ressò del tret que va ferir de mort el cabdill anarquista Antonio Martín, el Cojo de Málaga, durant la Guerra Civil Espanyola.

OBRE UNA PORTA AL PASSAT

Descobreix el barri antic de Bellver de Cerdanya

Recorregut pels seus punts d’interès. Us convidem a fer una visita de la història. En aquest recorregut pel Barri Antic de Bellver de Cerdanya –també conegut com el Barri de la Plaça, el més emblemàtic de la vila- tornarem als temps en què les poblacions havien d’estar rodejades per muralles a fi d’evitar els atacs enemics. Anirem a la plaça Major del 27 d’Abril, on es feia el mercat; reviurem la llegenda d’Aldonça Rossa, la Bruixeta de Bellver; en algun carreró ombrívol ens retrobarem amb els nyerros i els cadells, bandolers del barroc; al carrer de l’Amargura, a cal Patanó, potser escoltarem sobre el paper el frec de la ploma de l’escriptor Gustavo Adolfo Bécquer, i a la muralla tal vegada sentirem el ressò del tret que va ferir de mort el cabdill anarquista Antonio Martín, el Cojo de Málaga, durant la Guerra Civil espanyola.

Bellver, abans de ser vila, era un castell que formava part d’una línia de fortificacions i torres de guaita que defensaven i controlaven el Camí Ral que, travessant el comtat medieval de Cerdanya, unia el també comtat de Conflent amb el d’Urgell. La fundació de la vila data de 1225. Fou Nunó Sanç, comte vitalici de Rosselló i Cerdanya, qui atorgarà la Carta de Població a Bellver –o Bellid- i li permeté desenvolupar-se com a vila. La Carta de Població aportava una sèrie de beneficis com el dret de pastura, l’exclusivitat en el comerç o l’exempció d’impostos senyorials i sobretot dels Mals Usos (tracte abusiu del senyor respecte dels seus vassalls, especialment els camperols). Això va facilitar que hi vingués gent de molt lluny i que s’hi establís. Pensem que en aquelles èpoques el senyor feudal –fos noble o eclesiàstic- era l’amo de totes les terres, hi impartia justícia i es beneficiava del que se n’extreia. Aquest fet va motivar que un bon nombre de famílies camperoles, les que pogueren pagar la seva llibertat, marxessin dels territoris senyorials i s’establissin en viles i ciutats sota protecció reial. També cal afegir les famílies occitanes que es refugiaven de la persecució del càtars. La majoria eren teixidors i van donar a Bellver un fort desenvolupament de la indústria tèxtil.

L’estructura urbana del Barri Antic està condicionada pel turó sobre el qual s’assenta. De forma rectangular, s’allarga d’est a oest. Seguint els paràmetres clàssics, el castell estava situat a la part de ponent i l’església a la de llevant. Quan el 1277 el rei Jaume II de Mallorca ordenà la construcció de les muralles de Bellver, se’n configurà definitivament el nucli de població. Els murs segueixen el perímetre del turó originari, aprofitant el màxim l’espai exterior, alhora que utilitzen els pendents per reforçar les defenses. La part septentrional, d’alçada considerable i protegida pel Segre, no calgué dotar-la de grans panys de paret; sí, però, que es va retocar una roca perquè no impedís la visió. A ponent el castell dominava tot l’espai. A la part de llevant, en canvi, s’hi van construir notables panys de muralla així com torres. La meridional, també alta, estava protegida per un fossat.

 

PLAÇA DEL PORTAL

Iniciem el recorregut en aquesta plaça, que està situada a l’exterior del recinte emmurallat. Davant tenim la pujada de Joan Alay, on hi havia hagut una de les dues entrades a la vila vella de Bellver: el portal de Cerdanya. Tots els habitants de la Batllia (pla on hi ha els llogarets agregats de Bellver) tenien deure de “recolleta”. Així, quan hi havia perill repicaven les campanes i tothom corria a arrecerar-se darrere les muralles abans que tanquessin les portes. Durant el dia, si no hi havia bregues hom podia entrar-hi i sortir-ne lliurement, però quan es feia fosc es tancaven i ningú no hi passava. Pugem fins aproximadament la meitat de l’escala de la dreta. Si ens hi fixem, al mur hi veurem restes de les pedres on s’ajustaven les portes. Protegint aquest portal s’alçaven dues torres. La de la dreta encara resta dempeus. Es la Torre de la Presó, nom que li ve de la funció que fa temps tenia. En realitat és un dels torricons que es troben al llarg de la muralla. Parem atenció a les seves espitlleres, des d’on d’arcabús salvaguardaven aquesta entrada, un dels punts febles de vila. L’escriptor i poeta Gustavo Adolfo Bécquer, a la seva llegenda La cruz del diablo, també situa en aquesta torre la presó de la vila. Quan som al capdamunt de la pujada girem a l’esquerra.

 

CARRER DEL MIG

Abans aquest carrer s’anomenava Jussà, que vol dir “de baix”, perquè era just per aquí on la muralla meridional tancava la vila. També hi anava el camí de ronda, utilitzat pels sentinelles. Amb l’ampliació del poble va passar a ser el Carrer del Mig. La primera plaça que trobem en aquest carrer és, a l’esquerra, la de Pau Claris. Era un baluard, possiblement un altre torricó de defensa, erigit durant l’ocupació francesa de 1692 a 1698. A mesura que avancem pel carrer, escalonades que guarden l’estructura antiga, cases de pagès amb portalades, eres i eixides característiques o balconades.

Aprofiten el sol del migdia. Hi veurem arcs de portal de pedra i llindes de porta amb l’any de la construcció. Quan arribem a les escales del carrer de Maties Rius i Ubach fixem-nos en la diferència d’alçada amb el carrer de la Batllia, el de sota: és la que tenia aquí la muralla, amb el seu fossat al peu. Aquest fossat ha donat nom al rec del Canal. Que agafava l’aigua del riu de l’Ingla (afluent del Segre) al nivell del torrent de Gavarret. Servia per regar les hortes de Tomet, de Sant Pol (nom que rebia el lloc on hi ha ara l’escorxador municipal) i del Camí Ral. El rec està mencionat en documents dels segles X i XI.

Al carrer Jussà hi tenia lloc gran part de l’activitat laboral del poble. Repassant els arxius notarials de Bellver dels segles XV, XVI i XVII, que es conserven a l’Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà, hem comprovat que Bellver era sobretot una vila tèxtil. En els documents del segle XV hi consten quatre paraires, quatre preparadors de draps de llana, tres teixidors de draps de llana, tres pentinadors, un sastre, un pantalonet i set mercaders que deurien exportar tota la producció. També hi hem comptabilitzat cinc sabaters, sis escriptors, un mestre, un corredor públic i un estudiant. Pel que fa al camp de la construcció, hi havia un picapedrer, cinc fusters i un teuler. S’ha de tenir en compte que en aquesta època es devien refer moltes de les cases derruïdes en un terratrèmol que hi hagué al principi del segle. Quant a l’activitat comercial, hi comptem dos carnissers, un cisteller i tres artesans. Pensem en la vida que hi havia en aquest carrer i en el brogit dels seus veïns, als quals hem d’afegir la gent que treballava al forn del Comú, l’hostal, la farga, el molí de blat, el molí draper, l’Hospital dels Pobres de Crist, capellans, rectors de les parròquies, canonges de Talló, militars del castell, el metge cirurgià i, lògicament, un bon nombre de pagesos. A la façana del núm. 32 hi ha una ceràmica amb la imatge de Sant Antoni Abat, patró dels traginers, i unes anelles a les parets que servien per estacar els animals. En veurem més d’escampades pel poble.

 

CARRER DE CADELL

La història d’aquest carrer es remunta al barroc (segle XVI i primer terç del XVII). Dues faccions capitanejades per l’antiga aristocràcia feudal es dedicaven a assaltar els camins i sembraven la por a transitar-hi. Eren els cadells i els nyerros. Els primers tenien la seu a Arsèguel (al Baridà), llavors fortificada situada entre Coborriu de Bellver, Bor i Beders. Els nyerros, en canvi, la tenien al poble de Nyer, al Conflent. Com que Joan –també anomenat Joanot o Jonot- Cadell, senyor de bandolers i aleshores cap més poderós del cadells, va arribar a ser sotsveguer del Baridà (càrrec reial per sota del veguer de Cerdanya, quan l’antic comtat era ja una vegueria), a Bellver sempre hi va dominar aquesta facció, que va comptar amb altres bandolers cerdans, “gitats de pau i de treva”, prou coneguts a l’època com a Galceran Cadell (a) el Bastard, el Minyó de Montellà, Joan Marfarner (a) Barrabam, Cua de Llop, Vicenç Tasquer, Perot Millet (a) lo Milletó, Gabriel Torner (a) Boca Negra, etc. Podem seguir aquest carrer a la dreta, fer una ullada al carrer de Ramon de Morer –fixem-nos en el portal del capdavall-, girar a l’esquerra pel del Fossar o del Forn i tornar per les escales del carrer de Nyerro al del Mig. Aquests carrerons ombrívols es poden considerar l’ànima del Barri Antic.

 

PLAÇA DE L’ABAT OLIBA

Continuant pel Carrer del Mig trobarem a l’esquerra les velles escales del carrer de Guifré el pelós i arribarem a aquesta lluminosa plaça, oberta a migjorn. És un altre baluard, segurament el que queda d’una altra torre de defensa. Si ens fixem en les pedres del mur, des de la barana, n’hi trobarem del ben antigues. Però el més destacable és el panorama detallat d’una bona part de la baga cerdana, plena de boscos de pi negre, pi roig i avets. Des d’aquí podem albirar una bona part dels nuclis agregats del nostre terme municipal: Pi, Olià, Santa Eugènia, Nas... Si aguditzem la vista observarem com el campanar de l’església de Santa Eugènia està inclinat: popularment, aquesta campanar romànic llombard és conegut com “la Torre de Pisa de la Cerdanya”. Fem una ullada també a l’altiva serra que limita l’horitzó: és el Cadí. El domina una llarga muralla calcària –aquesta natural- solcada per diverses canals. Pel seu punt més assequible, el pas dels Gosolans, visible des d’aquí, passava el Camí de Cerdanya, recuperat avui i senyalitzat amb el nom de Ruta del Segadors. Per allí venien, precisament, els segadors del poble de Gósol i altres contrades de l’Alt Berguedà a segar a la nostra comarca. Com a fet remarcable hem de dir que el 1906 el va recórrer el pintor Pablo Ruiz Picasso amb la seva companya sentimental d’aleshores, Fernande Olivier, després de fer una estada a Gósol. Sembla ser que Picasso va pernoctar a Bellver abans de tornar a París, on residia. Al seu quadern de viatge hi ha escrita la paraula “Bellver” diverses vegades.

 

PORTAL DEL BARIDÀ

Anem al capdamunt del carrer del Mig. Aquí trobem el carrer del Castell. Parem atenció, al terra de la paret de la dreta, a una roca arrodonida que té una cara plana i tallada: és una de les dues guarda-rodes, les pedres que hi havia a la base de les columnes del portal. A la part plana s’hi ajustaven les portes de fusta. Aquest portal era tan entrada tant a la plaça Major com al castell. Seguim el carrer del Castell cap a l’esquerra, en sentit descendent.

 

PARC DE PONENT

El trobem a la dreta. Al peu de la muralla en aquest sector, és un dels espais recuperats per l’Ajuntament en la reforma del Barri Antic. Està dotat d’una zona verda. A l’esquerra de les escales hi ha un forat artificial. Els francesos, durant l’ocupació de 1692 a 1698, el van construir per encabir-hi un magatzem de munició. Pugem ara per les escales i fixem-nos en les coloracions de la roca calcària. A la tarda, quan hi toca el sol, adquireix una tonalitat càlida especial. Quasi al capdamunt de les escales descobrim a la dreta un altre forat per on podem observar una cisterna, única resta del castell de Bellver.

 

MIRADOR DE JAUME VILA

Ens trobem en un altre lloc recuperat per l’Ajuntament durant la rehabilitació del Barri Antic. Aquí hi havia el castell, amb la seva guarnició permanent de soldats. Segons un document, el 19 de juny de 1665 un llamp en va fer explotar el polvorí i la fortificació va quedar pràcticament derruïda. Hi van morir tres persones: un veí i una veïna del poble i un sergent. L’altra gent sepultada sota les runes va poder sortir-ne amb vida. Des d’on som gaudim d’una vista detallada de la solana de Bellver, més aspra i seca que la baga. Fixem-nos en els boscos d’alzina carrasca, un dels quals a força altitud, i en els de pinassa, aquests plantats en els anys 40 i 50. Si mireu alguna fotografia d’abans de la Guerra Civil, a la solana no hi veureu cap arbre i sí, en canvi, terrasses de conreus del secà. Fixem-nos també en el curs del Segre, gairebé al peu de la muralla natural que té la vila per aquest costat. Si seguim uns metres cap a la dreta arribarem a la propera plaça del Castell. Encara hi podem veure una casa on pinten la porta amb blauet. Aquesta és una tradició molt antiga estesa per tot el país. Hom creia que el color blau de portes i finestres impedia que les bruixes entressin a casa. En aquesta plaça, a part de la desagradable i antiestètica torre de Telefónica, hi trobem cal Travesseres, casa restaurada per l’Ajuntament i destinada a equipaments culturals. A l’estiu s’hi acostumen a fer exposicions. Tornem al miradors de Jaume Vila i seguim ara el carrer de Bonaire, un altre tram del camí de ronda. Aquest carreró és un llarg balcó sobre el Segre i la Solana.

 

 

PLAÇA DELS COMTES DE CERDANYA

Som al darrere de l’Ajuntament. A la part baixa d’aquest edifici veiem l’entrada de la Sala Bonaire, que havia estat el celler de l’antic Comú de la Vila. A l’interior hi ha unes quantes bales de catapulta que es localitzaren durant les obres al Barri Antic.

Aquesta sala, per les seves característiques, és molt sol·licitada a l’estiu per fer-hi exposicions diverses: aquarel·les, olis, escultures, fotografies, etc. A l’esquerra de l’església parroquial hi ha una porta gran que dóna accés al jardí de Ca les Monges. Entrem-hi. Hi veurem una sèrie de plantes medicinals que viuen a la nostra comarca. Parem atenció a les situades al racó de l’esquerra: es podrien considerar una farmàcia natural. Quina olor que desprenen! Farigola, espígol, sajolida, orenga... Totes són aromàtiques. Procedeixen de la solana de Bellver. Aquest jardí, similar als hortus medicum monacals, és una de les unitats que integren el Museu del Bosc de Bellver de Cerdanya. Sortim del jardí i dirigim-nos a la plaça Major.

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JAUME

Abans de ser-hi trobem a l’esquerra l’entrada de l’església parroquial de Sant Jaume, patró de Bellver. Possible substituta de la capella del Castell, dedicada a sant Vicenç, és un notable edifici gòtic mencionat ja al final del segle XIII. Ha acompanyat la vila des dels seus orígens. Al segle XVIII es va reformar i del 1767 al 1769 es va aixecar l’esvelta torre del campanar, que dóna la silueta característica a la vila contemplada des de l’exterior. Ha sofert nombroses restauracions. Com podem saber les dates de construcció de la torre? Fixem-nos en tres pedres. La primera, a poca alçada, porta inscrita la data 1767; bastant més amunt se’n veu una altra amb la data 1768; finalment, a la part més alta, més difícil d’apreciar des d’on som, hi ha la de 1769. A l’interior destaca la coberta de la nau central, un bonic artesanat de fusta restaurat fa pocs anys. El frontal de l’altar major està dedicat a la Mare de Déu. És del segle XIV. Actualment es troba al Museu Episcopal de Vic, però entrant a la dreta gaudim d’una fidel reproducció. A la dreta de l’altar major hi ha una talla de sant Jaume el Pelegrí. El fet que tingui un peu a Terra Santa i l’altre a Hispània ens mostra la importància que va tenir la branca del Camí de Sant Jaume que passava per aquestes contrades. A la capella de l’esquerra hi ha una exposició d’orfebreria. Són importants peces recollides de les esglésies del municipi per evitar-ne l’espoliació. S’hi feien donacions de la gent del poble que agraïen així algun favor concedit. En un lloc privilegiat es veu la talla de la Mare de Déu del Roser, rescatada de la destrucció del 1936. També hi ha exposada la maquinària del rellotge que va tocar les hores del poble durant cent vuitanta anys. Al sostre d’aquesta capella hi ha pintat l’escut dels agustins de Talló i al sostre de la capella de l’esquerra l’escut del Comú de la Vila. La reixa de la sagristia és  l’original i al frontal hi descobrirem gravada la data en què va ser forjada.

 

PLAÇA MAJOR DEL 27 D’ABRIL

Sortim de l’església parroquial. Dirigint-nos cap a l’esquerra arribem a la plaça Major del 27 d’Abril, un espai recollit, quasi claustrat, elegant de proporcions, que ens fa viatjar als temps medievals. És del segle XIV. Contemplem-ne les porxades, suggeridores i variades, i les cases, que conserven una proporció i unitat molt elegants. Aquesta plaça era el centre comercial i administratiu de Bellver. Aquí hi tenia lloc el mercat setmanal i la fira un cop a l’any. Tanquem els ulls i imaginem per uns moments el brogit que devien causar comerciants, botiguers, mercaders, compradors, taverners, artesans, pagesos, clergues, soldats del castell... Fixem-nos en les portes de les cases. Totes tenen al costat una finestra: era l’aparador de la botiga que antany havien estat. A la cantonada de la dreta, a la primera porta entrant a la plaça, podrem deduir que hi havia hagut una farmàcia. A la llinda, a l’esquerra, hi veiem esculpida una mà de morter i a la dreta un morter, eines que utilitzaven els apotecaris –farmacèutics de l’època- per triturar les herbes medicinals i fer els pegats. A la llinda de fusta del fons de la plaça hi havia hagut una altra farmàcia, perquè hi ha gravats els mateixos estris. Situem-nos al mig de la plaça, on hi ha l’escut de la vila, i posem-nos de cara al campanar, que veiem integrament a través d’un espai estret. La casa de la dreta és la Duana, edifici restaurat del segle XVI. Era l’administració encarregada de cobrar els impostos sobre les mercaderies que es venien al mercat i sobre les quals transitaven pels camins. A l’esquerra, també restaurat i ampliat, veiem l’antiga Casa del Comú. Avui Ajuntament de Bellver de Cerdanya. Abans exercia els tres poders: polític, administratiu i judicial. Al segle XVII hi ha haver, sota els porxos d’aquesta plaça, el judici fet la Inquisició a Aldonça Rossa, coneguda popularment com “la Bruixeta de Bellver”. Va ser l’any 1620. Es diu que la noia, quan tenia dotze anys, va ser enviada pel seu pare a Puigcerdà per vendre-hi una gallina i llavors de cànem per poder menjar, ja que eren una família pobra. Pel camí es va trobar una dona que es deia Juanga, la qual tenia fama de bruixa. Aquesta li va proposar d’anar a la casa del domini i convertir-la en bruixa com ella. L’Aldonça ho va acceptar i a l’ermita de Quadres renegà de Déu, la Mare de Déu i els sants. Va seguir el camí i una altra dona se li oferí per ensenyar-li a guarir les galteres. Aprofitant els ensenyaments de les dues amigues, es dedicà a curar malalts. Tan bona era que la seva fama s’estengué per tota la comarca i els seus beneficis van anar creixent. Però un dia fou denunciada a la Santa Adquisició. Quan el tribunal li va preguntar què feia, ella va contestar que al crit de “peu sus fulla” (peu sobre fulla) volava amb altres bruixes i bruixots de la comarca fins a l’estany de Malniu, on feien sàbats i rituals satànics. Els inquisidors, després de jutjar-la, no la van condemnar, tot i que li van prohibir de continuar amb la tasca, l’amonestaren i l’amenaçaren amb castigar-la rigorosament si no abandonava aquestes pràctiques. Gustavo Adolfo Bécquer, a la llegenda La cruz del diablo, fa menció dels carrerons, la plaça Major i el Comú, on té lloc el judici contra el cavaller del Segre,

l’encarnació del diable. Pel que fa el nom de la plaça, 27 d’Abril, li ve en commemoració dels fets que van succeir en aquesta data de l’any 1937, en plena Guerra Civil, quan diversos grups d’anarquistes capitanejats per Antonio Martín (a) el Cojo de Màlaga volgueren entrar al poble per la força. No ho van aconseguir perquè els veïns de Bellver es van defensar amb valentia i Antonio Martín va morir en l’assalt.

Avui el centre comercial del poble s’ha traslladat a l’exterior del Barri Antic, però cada 10 d’agost de celebra a la plaça la coneguda i concorreguda Fira de Sant Llorenç, d’obradors alimentaris artesans dels Pirineus. Aquest dia la plaça reviu l’animació  de les fires que s’hi feien antigament. Durant l’estiu també és l’escenari de les Tertúlies de Capvespre, animats col·loquis i taules rodones amb força assistència de públic; els Audiovisuals sota els Porxos, projeccions de pel·lícules o diapositives sobre la Cerdanya, els Pirineus i altres indrets del món, així com també d’alguns actes de les Jornades de Refugis Càtars al Pirineu Català, ja que Bellver és un lloc de pas del Camí dels Bons Homes, que unint el santuari de Queralt (Berguedà) amb el castell de Montsegur (Arièja) rememora l’exili càtar d’ençà de la croada contra ells al principi del segle XIII i sobretot després de la caiguda de Montsegur el 1244. A la plaça també s’hi fan balls, danses populars, actes del Carnestoltes, recitals, representacions teatrals, correfocs, espectacles diversos, etc.

 

CA LES MONGES

Sortim de la plaça Major pel carrer de l’Església. A poques passes trobem a l’esquerra l’entrada de Ca les Monges. Al final del segle XIX es van instal·lar a Bellver les religioses de l’orde de la Sagrada Família, que van impartir l’ensenyament a moltes generacions de noies bellverenques al llarg de quasi cent anys. Quan se n’anaren definitivament, l’Ajuntament adquirí l’edifici i després el va rehabilitar. Avui disposa de tres sales d’exposicions i d’un jardí públic al pati, que ja hem vist. A les sales inferior i primera hi poden haver exposicions de quadres, fotografies, escultures i obres d’art en general, entre les quals les del Concurs de Fotografia Camí dels Bons Homes –Premis Bellver de Cerdanya. La sala superior és el Centre d’Informació i Recepció del Parc Natural del Cadí - Moixeró i hi ha una exposició permanent que es pot visitar a l’estiu i, si es concerta amb els Guies Locals de Bellver de Cerdanya, durant la resta de l’any. Finalment, a les golfes es troba l’emissora municipal Ràdio Bellver. Continuem avall pel carrer de l’Església, baixem per unes escales i arribem al carrer de l’Amargura.

 

CAL PATANÓ

En aquest carrer hi ha l’anècdota romàntica del poble. L’any 1860 Gustavo Adolfo Bécquer va passar una temporada a cal Patanó, aleshores una fonda. Fou una estada profitosa, perquè en va sortir una de les seves llegendes més conegudes, La cruz del diablo, ambientada en l’època medieval i ubicada en indrets reals del terme municipal, com la plaça Major, els carrerons del Barri Antic, la torre de la Presó i Sant Martí dels Castells. Una placa commemorativa a la façana principal de la casa rememora aquesta estada de l’il·lustre poeta sevillà. Sense la necessitat de recórrer fins al capdavall el carrer de l’Amargura -malgrat que ho podem fer si volem per pujar després pel de la Muralla-, baixem per unes altres escales que ens duen a una plaça gran.

 

PLAÇA DE GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER

Aquesta plaça, espai recuperat per les obres que l’Ajuntament ha dut a terme al Barri Antic, té un bon panorama de la Cerdanya cap a llevant. També s’utilitza per fer-hi recitals i concerts de música. Està dedicada, com el nom indica, a Gustavo Adolfo Bécquer. Fixem-nos en dos forats oberts a la roca. El primer és un refugi que es va obrir durant la Guerra Civil, ja que els avions de l’exèrcit nacional que bombardejaven l’estació de trens de Puigcerdà també van bombardejar Bellver. El segon, més antic, és un altre dipòsit de munició que utilitzaren els francesos en la seva ocupació de 1692 a 1698. Acostem-nos al capdamunt de la muralla per gaudir millor del paisatge. Dirigim-nos després cap a l’esquerra, tocant a la muralla o per les escales que hi ha a l’esquerra de la casa que tenim al davant.

 

CAPDAMUNT DE LES ESCALES DE LA MURALLA

Rere aquesta casa hi ha una placeta abocada a la muralla, al capdamunt de les escales per on baixarem al Parc de Llevant. L’interès del punt on som ara és més aviat estratègic, perquè és possible que des d’aquí es disparés el tret mortal sobre Antonio Martín, el Cojo de Màlaga, el 27 d’abril de 1937. Per evitar represàlies, els homes que van defensar la vila aquell dia no van mencionar el nom de qui n’havia estat l’autor. A la dreta del pont que travessa el Segre hi havia hagut l’antiga palanca: per allí volia passar l’escamot de la CNT-FAI, que s’havia fet l’amo de Puigcerdà. Per la carretera d’Alp venien els del comitè d’aquesta població juntament amb els miners de les mines d’Alp i Sanavastre. Els de la Seu d’Urgell van rodejar la vila pel sud i es situaren al turó de Monterròs. Al bosc que veiem als nostres peus, el camp de Dafis, hi havia trinxeres amb homes armats amb fusells, la majoria caçadors. Alguns havien fet el servei militar a l’Àfrica. Tots van repel·lir l’atac dels enemics, que es van haver de retirar, vençuts, amb nombroses baixes entre morts i ferits. Entre els de Bellver sols hi hagué un ferit lleu. El Cojo de Màlaga, ferit de mort d’un tret al cor, va quedar estès prop d’on hi ha el cartell informatiu de benvinguda al poble.

Parem atenció a algunes cases que veiem des d’aquí. Prop del Segre hi ha la Farinera, molí hidràulic en funcionament. A l’altre costat del riu destaca un edifici de color vermell: és el Sequer de les Pinyes, indústria que va estar activa fins a l’any 1992 i que tenia funció de tractar les llavors de pi negre i pi roig per enviar-les al sud d’Espanya. L’edifici i la seva maquinària es troben en bon estat. A l’estiu s’hi fan visitis guiades i durant la resta de l’any es poden concertar. Comencem a baixar per les escales metàl·liques. A la part alta veiem a la dreta l’església de Santa Maria de Talló, un dels exemples més dignes del romànic cerdà, coneguda popularment com “la Catedral de la Cerdanya”. De les muntanyes que albirem al fons, la que més destaca, de cim arrodonit, és el Puigmal. Situada per aquest vessant a la Cerdanya francesa –l’altre vessant, que no veiem des d’aquí, és del santuari de Núria-, a prop hi neix el Segre, el riu més llarg de Catalunya, que travessa la nostra comarca d’est a oest. A la dreta es veu la collada de Toses, la muntanya de la Tosa o Tossa d’Alp –on hi ha les instal·lacions de les estacions d’esquí de Masella i la Molina- i encara més a la dreta un doble cim: les Penyes Altes de Moixeró, vèrtex de les demarcacions provincials de Lleida, Girona i Barcelona. A mesura que anem baixant fixem-nos en el creixement urbanístic de Bellver, desenvolupat a la part oriental de la vila.

 

PARC DE LLEVANT

Acabem en aquest parc al peu de la muralla. Aquest espai també ha estat recuperat per l’Ajuntament en les obres de remodelació del Barri Antic. Al fons veiem la Torre de la Presó i a la dreta, més propera, un torricó avançat del qual hem visitat la part superior a la plaça de Gustavo Adolfo Bécquer. Fixem-nos en les espitlleres i intentem no donar gaire importància al desastre urbanístic de la casa damunt el mur: com la impopular torre de Telefónica, no deixen de ser fruits i testimonis d’una època de la nostra història. En aquestes parets veiem els senyals evidents d’algunes cases que hi havien estat adossades i un altre refugi de la Guerra Civil. Les muralles de Bellver són d’origen medieval, però es van reconstruir diverses vegades, després de lluites successives. Durant l’ocupació francesa de 1692 a 1698 es reforçaren, però els militars francesos les van enderrocar quan se n’anaren. Les ocupacions franceses, curtes o llargues, duraren fins al 1814. A partir de les guerres napoleòniques, amb l’augment del potencial de l’artilleria pesada, es van desfer els vells esquemes defensius i després de l’última carlinada les muralles caigueren en l’oblit. El període d’estabilitat i pau de l’últim quart de segle XIX va suposar que la vila s’expandís fora del recinte emmurallat i que una gran part dels murs s’enderroquessin. Començaven uns altres temps. Passejant per la base de la muralla, on quan té lloc la Cavalcada de Reis cada 5 de gener s’hi representa l’escena de l’Adoració, arribem a la Torre de la Presó i la plaça del Portal, d’on hem sortit. Esperem que el recorregut us hagi agradat.

Document Actions