La Creu del Diable

“El crepúsculo comenzaba a extender sus ligeras a las de vapor sobre las pintorescas orillas del Segre, cuando después de una fatigosa jornada llegamos a Bellver, término de nuestro viaje.” Així comença “La Creu del Diable”, un dels relats més famosos de Gustavo Adolfo Bécquer, escrit durant la seva estada a Cal Patanó de Bellver de Cerdanya, la tardor de 1860.

En ella s’hi narra la història del senyor del Segre, que anava matant la gent que tenia en contra. Era famós per la seva crueltat i sobretot per la seva armadura. Van matar aquest home malvat, però la seva armadura va agafar vida pròpia. La van portar a judici i li van dir que es llevés l'armadura. Li van treure el casc i tots els allí presents van quedar morts de sorpresa: l'armadura era completament buida. La van portar al calabós i l'alcaid, que no creia el que havia passat, va entrar a la seva cel·la. L'armadura el va atacar i es va escapar. La van tornar a agafar i la van fondre a la foguera mentre se sentien els crits de dolor.

La creu que al·ludeix el títol va ser alçada amb el metall fos de l’armadura del Senyor del Segre, el cavaller maligne que atemoria la gent de Bellver i la Batllia, i en la qual hi havia entrat el diable, esmunyit un i altre cop de la presó.

Bécquer situa el relat a Bellver de Cerdanya, fruit de la seva estada al poble i al coneixement que tenia de les fonts documentals de la cultura popular pirinenca. L'estiu de 1860, Gustavo Adolfo Bécquer tenia 21 anys quan li van diagnosticar tuberculosi, pel que una estada als Pirineus podia ser adequada per millorar la seva salut.  La Creu del Diable ja era una llegenda catalana medieval abans que Gustavo Adolfo Bécquer la incorpores a les seves recopilacions de llegendes i rimes.

L'interès de Bécquer pels relats folklòrics i el seu aprofitament per a la narració literària de caràcter fantàstic es fa cada vegada més patent. En la sarsuela La cruz del valle, en la qual col·laborà Bécquer, hi ha un acostament a les tradicions populars dels voltants.

Ben a prop de Cal Patanó, es va adequar l’anomenada plaça de Gustavo Adolfo Bécquer, que permet tenir amb un excel·lent panorama de la Cerdanya cap a llevant. Aquest espai també s’utilitza per fer-hi recitals i concerts de música. A la paret, una escultura de Philippe Lavaill recrea el vol de les orenetes, en homenatge al més famós poema del poeta. En un altre costat, es veuen dos forats oberts a la roca. El primer és un refugi que es va obrir durant la Guerra Civil, ja que els avions de l’exèrcit nacional que bombardejaven l’estació de trens de Puigcerdà també van bombardejar Bellver. El segon, més antic, és un altre dipòsit de munició que utilitzaren els francesos en la seva ocupació de 1692 a 1698.

Fonts:

Textos de Marc Bernadas, Jordi Padró i Olga Llobet per l’exposició estable ‘Bellovidere’, del Centre de Talló. Del llibre de Manel Figuera Abadal,” La Batllia de Bellver, 30 indrets llegendaris”. Article d’Anna Sáez a la revista Sapiens.