al contingut a la navegació Informació de contacte

Què visitar?

MIRADOR DEL CAP DEL RAS

Cap del Ras 3.jpg

La sierra del Mirador está situada a más de 1.700m de altitud y va desde la cima del Cap del Ras (1.718m) hasta la cima del Mirador (1.732m). Se encuentra en la vertiente norte de la sierra del Cadí dentro del Parque Natural Cadí-Moixeró, y por tanto es un mirador excelente del valle de la Cerdanya y de buena parte de los picos del Pirineo central catalán así como también de las paredes de la sierra del Cadí situadas en el sur.

Para acceder nos dirigimos al aparcamiento adaptado del collado del Cap del Ras al que llegamos por Río de Cerdanya pasando por el refugio del Serrat de les Esposes o bien por Bellver pasando por el refugio de Els Cortals del Ingla. El itinerario, de 1km aproximadamente y adaptado para personas con movilidad reducida, transcurre por una pasarela pavimentada entre bosques de pino negro y prados subalpinos.

EL SEQUERO DE PIÑAS

Sequer_r.jpg

El edificio conocido como “Sequero de las Piñas” de Bellver de Cerdanya se construyó en 1953. Se construye gracias a que el “Patrimonio Forestal del Estado” (actual ICONA) escoge a Bellver de Cerdanya como el lugar ideal para ubicar uno de los pocos sequís de piñas alimentado con calor artificial del Estado. Hay que decir que es una zona importante de industria forestal y en la que existen muchos recursos. La posición privilegiada de este complejo sobre el Serrat de Cardils junto también a la carretera Nacional 260 en el lado norte del Río Segre, lo hacen idóneo para generar una actividad motriz para el municipio de cariz lúdico-cultural y también educativa.

La actividad inicial de Sequer de les Pinyes, que se desarrolló durante medio siglo, han conservado el edificio principal con buen estado. Aún se mantiene la maquinaria original, que vista con los ojos de la técnica actual la convierte en una atractiva reliquia industrial.

LA ROCA FORADADA

Roca Foradada_r.jpg

En el corazón del pintoresco valle de Pi, Roca Foradada es uno de los lugares más emblemáticos de nuestro término municipal y del Parque Natural del Cadí-Moixeró. Hasta principios del siglo XX la presencia de lobos en el valle fue notable. Este pequeño circuito, bien asequible, es la mejor forma de conocer la roca y su entorno privilegiado.

En el Agre (1.355 m), seguimos arriba por la pista. Después de una valla metálica hace algunas curvas y sube por la vertiente oriental de la sierra de la Avetosa. Dejamos un desvío a la derecha. A continuación la pista se convierte en llana. Bordeamos un contrafuerte y descubrimos en el fondo el pico de Roca Foradada, que no debemos confundir con Roca Foradada, a medio cayendo occidental de la montaña. Entramos en un bosque de abetos conocido como la Avetosa (1.480 m, 0.20 h). La parte más frondosa queda a la izquierda, entre la pista y el fondo del valle. Cuando salimos del bosque, Roca Foradada, con su boquete, destaca en el paisaje. La inclinación de la pista es moderada mientras nos acercamos al torrente de Pi, que atravesamos por un puente. Una vez cruzado hace una lazada a la izquierda para ganar estatura. Llegamos así al corral del Miedo (1.585 m, 0.40 h), a la derecha, cerca del torrente,

LA FUENTE DEL INGLA

Palanca de l'ingla r.jpg

La fuente del Ingla está localizada en el centro del valle del mismo nombre, junto a la pista que la remonta, en un ensanchamiento del espacio natural donde se ha creado un espacio cerrado de recreo, con tablas y parrillas cubiertas para encender fuego.

Esta pista forma parte del recorrido principal del Camino de los Bons Homes, entre el santuario de Queralt (Berguedà) y el castillo de Montsegur (Païs d'Olms – Arièja).

El agua puede clasificarse de dureza media, con un residuo seco bajo.

LAS BALSAS DE GALLISSÀ

Basses de Gallissa_p.jpg

Para llegar, saldremos desde Bellver en dirección al pueblo de Pi, seguiremos un desvío a la derecha (indicador), tomaremos el desvío siguiente a la derecha y hasta el final. Se puede acceder a pie desde Bellver: la distancia hasta el parking es aproximadamente de unos 800 m.

Se trata de un espacio protegido cercano al río Segre, de la Reserva Natural Parcial Ribera del Alt Segre, creado para la preservación del hábitat de la nutria, en el que se puede observar el bosque de ribera cerdá y vegetación autóctona.

Durante los itinerarios pasaremos por la balsa de las Encantades (mujeres blancas o hadas del Pirineo) o la de los Tirons (patos al hablar cerdà). También se pueden observar ocasionalmente cigüeñas gracias a un programa de reintroducción que se llevó a cabo hace unos años.

LA FUENTE DE TALLÓ

Font de Tallo_ Ignasio Mas.jpg

La fuente de Talló está situada detrás de la colina de Monterròs, entre, por un despiste, el camino que desde Bellver lleva a Pi – y que llega hasta Gósol, el viejo camino de Cerdanya, rebautizado con el nombre de Ruta dels Segadors —, y por otra en Talló. Desde Bellver sale un camino indicado que lleva fina a la fuente.

La fuente de Talló es un elemento de una de las tradiciones más antiguas de nuestra comarca, todavía hoy conservada, de la que están muy orgullosos los bellverenses y las bellverenses. Es una tradición de claro origen pagano que nos habla del culto a la madre tierra ya la fertilidad (agua), idea que el cristianismo recogió y representó en la figura de la Virgen.

En este lugar el Lunes de Pascua Florida se celebra el Aplec de Talló.

La Villa de Bellver de Cerdanya fue fundada en 1225 por Nunó Sanç, un conde vitalicio de Rosselló y Cerdanya que otorgó la Carta de Población a Bellver.
Bellver, antes de ser villa, era un castillo que formaba parte de una línea de fortificaciones y torres de vigilancia que defendían y controlaban el Camí Ral que, atravesando el condado medieval de Cerdanya, unía el también condado de Conflent con el de Urgell .
Este recorrido permite profundizar y conocer nuestra historia, los lugares y edificios más emblemáticos del casco antiguo de Bellver de Cerdanya, paseando por las calles empedradas y contemplando los pórticos de la Plaza Mayor del 27 de abril y la antigua muralla que rodea el barrio antiguo.
Iremos a la Plaza Mayor del 27 de abril, donde se realizaba el mercado; reviviremos la leyenda de Aldonça Rossa, la Bruixeta de Bellver; en algún callejón sombrío nos reencontraremos con los nyerros y los cachorros, bandoras del barroco; en la calle de la Amargura, en Cal Patanó, quizá escucharemos sobre el papel el roce de la pluma del escritor Gustavo Adolfo Bécquer, y en la muralla tal vez oiremos el eco del disparo que hirió de muerte al caudillo anarquista Antonio Martín, el Cojo de Málaga, durante la Guerra Civil Española.

ABRE UNA PUERTA EN EL PASADO

Descubre el barrio antiguo de Bellver de Cerdanya

Recorrido por sus puntos de interés.Us convidem a fer una visita de la història. En aquest recorregut pel Barri Antic de Bellver de Cerdanya –també conegut com el Barri de la Plaça, el més emblemàtic de la vila- tornarem als temps en què les poblacions havien d’estar rodejades per muralles a fi d’evitar els atacs enemics. Anirem a la plaça Major del 27 d’Abril, on es feia el mercat; reviurem la llegenda d’Aldonça Rossa, la Bruixeta de Bellver; en algun carreró ombrívol ens retrobarem amb els nyerros i els cadells, bandolers del barroc; al carrer de l’Amargura, a cal Patanó, potser escoltarem sobre el paper el frec de la ploma de l’escriptor Gustavo Adolfo Bécquer, i a la muralla tal vegada sentirem el ressò del tret que va ferir de mort el cabdill anarquista Antonio Martín, el Cojo de Málaga, durant la Guerra Civil espanyola.

Bellver, abans de ser vila, era un castell que formava part d’una línia de fortificacions i torres de guaita que defensaven i controlaven el Camí Ral que, travessant el comtat medieval de Cerdanya, unia el també comtat de Conflent amb el d’Urgell. La fundació de la vila data de 1225. Fou Nunó Sanç, comte vitalici de Rosselló i Cerdanya, qui atorgarà la Carta de Població a Bellver –o Bellid- i li permeté desenvolupar-se com a vila. La Carta de Població aportava una sèrie de beneficis com el dret de pastura, l’exclusivitat en el comerç o l’exempció d’impostos senyorials i sobretot dels Mals Usos (tracte abusiu del senyor respecte dels seus vassalls, especialment els camperols). Això va facilitar que hi vingués gent de molt lluny i que s’hi establís. Pensem que en aquelles èpoques el senyor feudal –fos noble o eclesiàstic- era l’amo de totes les terres, hi impartia justícia i es beneficiava del que se n’extreia. Aquest fet va motivar que un bon nombre de famílies camperoles, les que pogueren pagar la seva llibertat, marxessin dels territoris senyorials i s’establissin en viles i ciutats sota protecció reial. També cal afegir les famílies occitanes que es refugiaven de la persecució del càtars. La majoria eren teixidors i van donar a Bellver un fort desenvolupament de la indústria tèxtil.

L’estructura urbana del Barri Antic està condicionada pel turó sobre el qual s’assenta. De forma rectangular, s’allarga d’est a oest. Seguint els paràmetres clàssics, el castell estava situat a la part de ponent i l’església a la de llevant. Quan el 1277 el rei Jaume II de Mallorca ordenà la construcció de les muralles de Bellver, se’n configurà definitivament el nucli de població. Els murs segueixen el perímetre del turó originari, aprofitant el màxim l’espai exterior, alhora que utilitzen els pendents per reforçar les defenses. La part septentrional, d’alçada considerable i protegida pel Segre, no calgué dotar-la de grans panys de paret; sí, però, que es va retocar una roca perquè no impedís la visió. A ponent el castell dominava tot l’espai. A la part de llevant, en canvi, s’hi van construir notables panys de muralla així com torres. La meridional, també alta, estava protegida per un fossat.

 

PLAÇA DEL PORTAL

Iniciem el recorregut en aquesta plaça, que està situada a l’exterior del recinte emmurallat. Davant tenim la pujada de Joan Alay, on hi havia hagut una de les dues entrades a la vila vella de Bellver: el portal de Cerdanya. Tots els habitants de la Batllia (pla on hi ha els llogarets agregats de Bellver) tenien deure de “recolleta”. Així, quan hi havia perill repicaven les campanes i tothom corria a arrecerar-se darrere les muralles abans que tanquessin les portes. Durant el dia, si no hi havia bregues hom podia entrar-hi i sortir-ne lliurement, però quan es feia fosc es tancaven i ningú no hi passava. Pugem fins aproximadament la meitat de l’escala de la dreta. Si ens hi fixem, al mur hi veurem restes de les pedres on s’ajustaven les portes. Protegint aquest portal s’alçaven dues torres. La de la dreta encara resta dempeus. Es la Torre de la Presó, nom que li ve de la funció que fa temps tenia. En realitat és un dels torricons que es troben al llarg de la muralla. Parem atenció a les seves espitlleres, des d’on d’arcabús salvaguardaven aquesta entrada, un dels punts febles de vila. L’escriptor i poeta Gustavo Adolfo Bécquer, a la seva llegenda La cruz del diablo, també situa en aquesta torre la presó de la vila. Quan som al capdamunt de la pujada girem a l’esquerra.

 

CARRER DEL MIG

Abans aquest carrer s’anomenava Jussà, que vol dir “de baix”, perquè era just per aquí on la muralla meridional tancava la vila. També hi anava el camí de ronda, utilitzat pels sentinelles. Amb l’ampliació del poble va passar a ser el Carrer del Mig. La primera plaça que trobem en aquest carrer és, a l’esquerra, la de Pau Claris. Era un baluard, possiblement un altre torricó de defensa, erigit durant l’ocupació francesa de 1692 a 1698. A mesura que avancem pel carrer, escalonades que guarden l’estructura antiga, cases de pagès amb portalades, eres i eixides característiques o balconades.

Aprofiten el sol del migdia. Hi veurem arcs de portal de pedra i llindes de porta amb l’any de la construcció. Quan arribem a les escales del carrer de Maties Rius i Ubach fixem-nos en la diferència d’alçada amb el carrer de la Batllia, el de sota: és la que tenia aquí la muralla, amb el seu fossat al peu. Aquest fossat ha donat nom al rec del Canal. Que agafava l’aigua del riu de l’Ingla (afluent del Segre) al nivell del torrent de Gavarret. Servia per regar les hortes de Tomet, de Sant Pol (nom que rebia el lloc on hi ha ara l’escorxador municipal) i del Camí Ral. El rec està mencionat en documents dels segles X i XI.

Al carrer Jussà hi tenia lloc gran part de l’activitat laboral del poble. Repassant els arxius notarials de Bellver dels segles XV, XVI i XVII, que es conserven a l’Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà, hem comprovat que Bellver era sobretot una vila tèxtil. En els documents del segle XV hi consten quatre paraires, quatre preparadors de draps de llana, tres teixidors de draps de llana, tres pentinadors, un sastre, un pantalonet i set mercaders que deurien exportar tota la producció. També hi hem comptabilitzat cinc sabaters, sis escriptors, un mestre, un corredor públic i un estudiant. Pel que fa al camp de la construcció, hi havia un picapedrer, cinc fusters i un teuler. S’ha de tenir en compte que en aquesta època es devien refer moltes de les cases derruïdes en un terratrèmol que hi hagué al principi del segle. Quant a l’activitat comercial, hi comptem dos carnissers, un cisteller i tres artesans. Pensem en la vida que hi havia en aquest carrer i en el brogit dels seus veïns, als quals hem d’afegir la gent que treballava al forn del Comú, l’hostal, la farga, el molí de blat, el molí draper, l’Hospital dels Pobres de Crist, capellans, rectors de les parròquies, canonges de Talló, militars del castell, el metge cirurgià i, lògicament, un bon nombre de pagesos. A la façana del núm. 32 hi ha una ceràmica amb la imatge de Sant Antoni Abat, patró dels traginers, i unes anelles a les parets que servien per estacar els animals. En veurem més d’escampades pel poble.

 

CARRER DE CADELL

La història d’aquest carrer es remunta al barroc (segle XVI i primer terç del XVII). Dues faccions capitanejades per l’antiga aristocràcia feudal es dedicaven a assaltar els camins i sembraven la por a transitar-hi. Eren els cadells i els nyerros. Els primers tenien la seu a Arsèguel (al Baridà), llavors fortificada situada entre Coborriu de Bellver, Bor i Beders. Els nyerros, en canvi, la tenien al poble de Nyer, al Conflent. Com que Joan –també anomenat Joanot o Jonot- Cadell, senyor de bandolers i aleshores cap més poderós del cadells, va arribar a ser sotsveguer del Baridà (càrrec reial per sota del veguer de Cerdanya, quan l’antic comtat era ja una vegueria), a Bellver sempre hi va dominar aquesta facció, que va comptar amb altres bandolers cerdans, “gitats de pau i de treva”, prou coneguts a l’època com a Galceran Cadell (a) el Bastard, el Minyó de Montellà, Joan Marfarner (a) Barrabam, Cua de Llop, Vicenç Tasquer, Perot Millet (a) lo Milletó, Gabriel Torner (a) Boca Negra, etc. Podem seguir aquest carrer a la dreta, fer una ullada al carrer de Ramon de Morer –fixem-nos en el portal del capdavall-, girar a l’esquerra pel del Fossar o del Forn i tornar per les escales del carrer de Nyerro al del Mig. Aquests carrerons ombrívols es poden considerar l’ànima del Barri Antic.

 

PLAÇA DE L’ABAT OLIBA

Continuant pel Carrer del Mig trobarem a l’esquerra les velles escales del carrer de Guifré el pelós i arribarem a aquesta lluminosa plaça, oberta a migjorn. És un altre baluard, segurament el que queda d’una altra torre de defensa. Si ens fixem en les pedres del mur, des de la barana, n’hi trobarem del ben antigues. Però el més destacable és el panorama detallat d’una bona part de la baga cerdana, plena de boscos de pi negre, pi roig i avets. Des d’aquí podem albirar una bona part dels nuclis agregats del nostre terme municipal: Pi, Olià, Santa Eugènia, Nas... Si aguditzem la vista observarem com el campanar de l’església de Santa Eugènia està inclinat: popularment, aquesta campanar romànic llombard és conegut com “la Torre de Pisa de la Cerdanya”. Fem una ullada també a l’altiva serra que limita l’horitzó: és el Cadí. El domina una llarga muralla calcària –aquesta natural- solcada per diverses canals. Pel seu punt més assequible, el pas dels Gosolans, visible des d’aquí, passava el Camí de Cerdanya, recuperat avui i senyalitzat amb el nom de Ruta del Segadors. Per allí venien, precisament, els segadors del poble de Gósol i altres contrades de l’Alt Berguedà a segar a la nostra comarca. Com a fet remarcable hem de dir que el 1906 el va recórrer el pintor Pablo Ruiz Picasso amb la seva companya sentimental d’aleshores, Fernande Olivier, després de fer una estada a Gósol. Sembla ser que Picasso va pernoctar a Bellver abans de tornar a París, on residia. Al seu quadern de viatge hi ha escrita la paraula “Bellver” diverses vegades.

 

PORTAL DEL BARIDÀ

Anem al capdamunt del carrer del Mig. Aquí trobem el carrer del Castell. Parem atenció, al terra de la paret de la dreta, a una roca arrodonida que té una cara plana i tallada: és una de les dues guarda-rodes, les pedres que hi havia a la base de les columnes del portal. A la part plana s’hi ajustaven les portes de fusta. Aquest portal era tan entrada tant a la plaça Major com al castell. Seguim el carrer del Castell cap a l’esquerra, en sentit descendent.

 

PARC DE PONENT

El trobem a la dreta. Al peu de la muralla en aquest sector, és un dels espais recuperats per l’Ajuntament en la reforma del Barri Antic. Està dotat d’una zona verda. A l’esquerra de les escales hi ha un forat artificial. Els francesos, durant l’ocupació de 1692 a 1698, el van construir per encabir-hi un magatzem de munició. Pugem ara per les escales i fixem-nos en les coloracions de la roca calcària. A la tarda, quan hi toca el sol, adquireix una tonalitat càlida especial. Quasi al capdamunt de les escales descobrim a la dreta un altre forat per on podem observar una cisterna, única resta del castell de Bellver.

 

MIRADOR DE JAUME VILA

Ens trobem en un altre lloc recuperat per l’Ajuntament durant la rehabilitació del Barri Antic. Aquí hi havia el castell, amb la seva guarnició permanent de soldats. Segons un document, el 19 de juny de 1665 un llamp en va fer explotar el polvorí i la fortificació va quedar pràcticament derruïda. Hi van morir tres persones: un veí i una veïna del poble i un sergent. L’altra gent sepultada sota les runes va poder sortir-ne amb vida. Des d’on som gaudim d’una vista detallada de la solana de Bellver, més aspra i seca que la baga. Fixem-nos en els boscos d’alzina carrasca, un dels quals a força altitud, i en els de pinassa, aquests plantats en els anys 40 i 50. Si mireu alguna fotografia d’abans de la Guerra Civil, a la solana no hi veureu cap arbre i sí, en canvi, terrasses de conreus del secà. Fixem-nos també en el curs del Segre, gairebé al peu de la muralla natural que té la vila per aquest costat. Si seguim uns metres cap a la dreta arribarem a la propera plaça del Castell. Encara hi podem veure una casa on pinten la porta amb blauet. Aquesta és una tradició molt antiga estesa per tot el país. Hom creia que el color blau de portes i finestres impedia que les bruixes entressin a casa. En aquesta plaça, a part de la desagradable i antiestètica torre de Telefónica, hi trobem cal Travesseres, casa restaurada per l’Ajuntament i destinada a equipaments culturals. A l’estiu s’hi acostumen a fer exposicions. Tornem al miradors de Jaume Vila i seguim ara el carrer de Bonaire, un altre tram del camí de ronda. Aquest carreró és un llarg balcó sobre el Segre i la Solana.

 

 

PLAÇA DELS COMTES DE CERDANYA

Som al darrere de l’Ajuntament. A la part baixa d’aquest edifici veiem l’entrada de la Sala Bonaire, que havia estat el celler de l’antic Comú de la Vila. A l’interior hi ha unes quantes bales de catapulta que es localitzaren durant les obres al Barri Antic.

Aquesta sala, per les seves característiques, és molt sol·licitada a l’estiu per fer-hi exposicions diverses: aquarel·les, olis, escultures, fotografies, etc. A l’esquerra de l’església parroquial hi ha una porta gran que dóna accés al jardí de Ca les Monges. Entrem-hi. Hi veurem una sèrie de plantes medicinals que viuen a la nostra comarca. Parem atenció a les situades al racó de l’esquerra: es podrien considerar una farmàcia natural. Quina olor que desprenen! Farigola, espígol, sajolida, orenga... Totes són aromàtiques. Procedeixen de la solana de Bellver. Aquest jardí, similar als hortus medicum monacals, és una de les unitats que integren el Museu del Bosc de Bellver de Cerdanya. Sortim del jardí i dirigim-nos a la plaça Major.

 

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JAUME

Abans de ser-hi trobem a l’esquerra l’entrada de l’església parroquial de Sant Jaume, patró de Bellver. Possible substituta de la capella del Castell, dedicada a sant Vicenç, és un notable edifici gòtic mencionat ja al final del segle XIII. Ha acompanyat la vila des dels seus orígens. Al segle XVIII es va reformar i del 1767 al 1769 es va aixecar l’esvelta torre del campanar, que dóna la silueta característica a la vila contemplada des de l’exterior. Ha sofert nombroses restauracions. Com podem saber les dates de construcció de la torre? Fixem-nos en tres pedres. La primera, a poca alçada, porta inscrita la data 1767; bastant més amunt se’n veu una altra amb la data 1768; finalment, a la part més alta, més difícil d’apreciar des d’on som, hi ha la de 1769. A l’interior destaca la coberta de la nau central, un bonic artesanat de fusta restaurat fa pocs anys. El frontal de l’altar major està dedicat a la Mare de Déu. És del segle XIV. Actualment es troba al Museu Episcopal de Vic, però entrant a la dreta gaudim d’una fidel reproducció. A la dreta de l’altar major hi ha una talla de sant Jaume el Pelegrí. El fet que tingui un peu a Terra Santa i l’altre a Hispània ens mostra la importància que va tenir la branca del Camí de Sant Jaume que passava per aquestes contrades. A la capella de l’esquerra hi ha una exposició d’orfebreria. Són importants peces recollides de les esglésies del municipi per evitar-ne l’espoliació. S’hi feien donacions de la gent del poble que agraïen així algun favor concedit. En un lloc privilegiat es veu la talla de la Mare de Déu del Roser, rescatada de la destrucció del 1936. També hi ha exposada la maquinària del rellotge que va tocar les hores del poble durant cent vuitanta anys. Al sostre d’aquesta capella hi ha pintat l’escut dels agustins de Talló i al sostre de la capella de l’esquerra l’escut del Comú de la Vila. La reixa de la sagristia és  l’original i al frontal hi descobrirem gravada la data en què va ser forjada.

 

PLAÇA MAJOR DEL 27 D’ABRIL

Sortim de l’església parroquial. Dirigint-nos cap a l’esquerra arribem a la plaça Major del 27 d’Abril, un espai recollit, quasi claustrat, elegant de proporcions, que ens fa viatjar als temps medievals. És del segle XIV. Contemplem-ne les porxades, suggeridores i variades, i les cases, que conserven una proporció i unitat molt elegants. Aquesta plaça era el centre comercial i administratiu de Bellver. Aquí hi tenia lloc el mercat setmanal i la fira un cop a l’any. Tanquem els ulls i imaginem per uns moments el brogit que devien causar comerciants, botiguers, mercaders, compradors, taverners, artesans, pagesos, clergues, soldats del castell... Fixem-nos en les portes de les cases. Totes tenen al costat una finestra: era l’aparador de la botiga que antany havien estat. A la cantonada de la dreta, a la primera porta entrant a la plaça, podrem deduir que hi havia hagut una farmàcia. A la llinda, a l’esquerra, hi veiem esculpida una mà de morter i a la dreta un morter, eines que utilitzaven els apotecaris –farmacèutics de l’època- per triturar les herbes medicinals i fer els pegats. A la llinda de fusta del fons de la plaça hi havia hagut una altra farmàcia, perquè hi ha gravats els mateixos estris. Situem-nos al mig de la plaça, on hi ha l’escut de la vila, i posem-nos de cara al campanar, que veiem integrament a través d’un espai estret. La casa de la dreta és la Duana, edifici restaurat del segle XVI. Era l’administració encarregada de cobrar els impostos sobre les mercaderies que es venien al mercat i sobre les quals transitaven pels camins. A l’esquerra, també restaurat i ampliat, veiem l’antiga Casa del Comú. Avui Ajuntament de Bellver de Cerdanya. Abans exercia els tres poders: polític, administratiu i judicial. Al segle XVII hi ha haver, sota els porxos d’aquesta plaça, el judici fet la Inquisició a Aldonça Rossa, coneguda popularment com “la Bruixeta de Bellver”. Va ser l’any 1620. Es diu que la noia, quan tenia dotze anys, va ser enviada pel seu pare a Puigcerdà per vendre-hi una gallina i llavors de cànem per poder menjar, ja que eren una família pobra. Pel camí es va trobar una dona que es deia Juanga, la qual tenia fama de bruixa. Aquesta li va proposar d’anar a la casa del domini i convertir-la en bruixa com ella. L’Aldonça ho va acceptar i a l’ermita de Quadres renegà de Déu, la Mare de Déu i els sants. Va seguir el camí i una altra dona se li oferí per ensenyar-li a guarir les galteres. Aprofitant els ensenyaments de les dues amigues, es dedicà a curar malalts. Tan bona era que la seva fama s’estengué per tota la comarca i els seus beneficis van anar creixent. Però un dia fou denunciada a la Santa Adquisició. Quan el tribunal li va preguntar què feia, ella va contestar que al crit de “peu sus fulla” (peu sobre fulla) volava amb altres bruixes i bruixots de la comarca fins a l’estany de Malniu, on feien sàbats i rituals satànics. Els inquisidors, després de jutjar-la, no la van condemnar, tot i que li van prohibir de continuar amb la tasca, l’amonestaren i l’amenaçaren amb castigar-la rigorosament si no abandonava aquestes pràctiques. Gustavo Adolfo Bécquer, a la llegenda La cruz del diablo, fa menció dels carrerons, la plaça Major i el Comú, on té lloc el judici contra el cavaller del Segre,

l’encarnació del diable. Pel que fa el nom de la plaça, 27 d’Abril, li ve en commemoració dels fets que van succeir en aquesta data de l’any 1937, en plena Guerra Civil, quan diversos grups d’anarquistes capitanejats per Antonio Martín (a) el Cojo de Màlaga volgueren entrar al poble per la força. No ho van aconseguir perquè els veïns de Bellver es van defensar amb valentia i Antonio Martín va morir en l’assalt.

Avui el centre comercial del poble s’ha traslladat a l’exterior del Barri Antic, però cada 10 d’agost de celebra a la plaça la coneguda i concorreguda Fira de Sant Llorenç, d’obradors alimentaris artesans dels Pirineus. Aquest dia la plaça reviu l’animació  de les fires que s’hi feien antigament. Durant l’estiu també és l’escenari de les Tertúlies de Capvespre, animats col·loquis i taules rodones amb força assistència de públic; els Audiovisuals sota els Porxos, projeccions de pel·lícules o diapositives sobre la Cerdanya, els Pirineus i altres indrets del món, així com també d’alguns actes de les Jornades de Refugis Càtars al Pirineu Català, ja que Bellver és un lloc de pas del Camí dels Bons Homes, que unint el santuari de Queralt (Berguedà) amb el castell de Montsegur (Arièja) rememora l’exili càtar d’ençà de la croada contra ells al principi del segle XIII i sobretot després de la caiguda de Montsegur el 1244. A la plaça també s’hi fan balls, danses populars, actes del Carnestoltes, recitals, representacions teatrals, correfocs, espectacles diversos, etc.

 

CA LES MONGES

Sortim de la plaça Major pel carrer de l’Església. A poques passes trobem a l’esquerra l’entrada de Ca les Monges. Al final del segle XIX es van instal·lar a Bellver les religioses de l’orde de la Sagrada Família, que van impartir l’ensenyament a moltes generacions de noies bellverenques al llarg de quasi cent anys. Quan se n’anaren definitivament, l’Ajuntament adquirí l’edifici i després el va rehabilitar. Avui disposa de tres sales d’exposicions i d’un jardí públic al pati, que ja hem vist. A les sales inferior i primera hi poden haver exposicions de quadres, fotografies, escultures i obres d’art en general, entre les quals les del Concurs de Fotografia Camí dels Bons Homes –Premis Bellver de Cerdanya. La sala superior és el Centre d’Informació i Recepció del Parc Natural del Cadí - Moixeró i hi ha una exposició permanent que es pot visitar a l’estiu i, si es concerta amb els Guies Locals de Bellver de Cerdanya, durant la resta de l’any. Finalment, a les golfes es troba l’emissora municipal Ràdio Bellver. Continuem avall pel carrer de l’Església, baixem per unes escales i arribem al carrer de l’Amargura.

 

CAL PATANÓ

En aquest carrer hi ha l’anècdota romàntica del poble. L’any 1860 Gustavo Adolfo Bécquer va passar una temporada a cal Patanó, aleshores una fonda. Fou una estada profitosa, perquè en va sortir una de les seves llegendes més conegudes, La cruz del diablo, ambientada en l’època medieval i ubicada en indrets reals del terme municipal, com la plaça Major, els carrerons del Barri Antic, la torre de la Presó i Sant Martí dels Castells. Una placa commemorativa a la façana principal de la casa rememora aquesta estada de l’il·lustre poeta sevillà. Sense la necessitat de recórrer fins al capdavall el carrer de l’Amargura -malgrat que ho podem fer si volem per pujar després pel de la Muralla-, baixem per unes altres escales que ens duen a una plaça gran.

 

PLAÇA DE GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER

Aquesta plaça, espai recuperat per les obres que l’Ajuntament ha dut a terme al Barri Antic, té un bon panorama de la Cerdanya cap a llevant. També s’utilitza per fer-hi recitals i concerts de música. Està dedicada, com el nom indica, a Gustavo Adolfo Bécquer. Fixem-nos en dos forats oberts a la roca. El primer és un refugi que es va obrir durant la Guerra Civil, ja que els avions de l’exèrcit nacional que bombardejaven l’estació de trens de Puigcerdà també van bombardejar Bellver. El segon, més antic, és un altre dipòsit de munició que utilitzaren els francesos en la seva ocupació de 1692 a 1698. Acostem-nos al capdamunt de la muralla per gaudir millor del paisatge. Dirigim-nos després cap a l’esquerra, tocant a la muralla o per les escales que hi ha a l’esquerra de la casa que tenim al davant.

 

CAPDAMUNT DE LES ESCALES DE LA MURALLA

Rere aquesta casa hi ha una placeta abocada a la muralla, al capdamunt de les escales per on baixarem al Parc de Llevant. L’interès del punt on som ara és més aviat estratègic, perquè és possible que des d’aquí es disparés el tret mortal sobre Antonio Martín, el Cojo de Màlaga, el 27 d’abril de 1937. Per evitar represàlies, els homes que van defensar la vila aquell dia no van mencionar el nom de qui n’havia estat l’autor. A la dreta del pont que travessa el Segre hi havia hagut l’antiga palanca: per allí volia passar l’escamot de la CNT-FAI, que s’havia fet l’amo de Puigcerdà. Per la carretera d’Alp venien els del comitè d’aquesta població juntament amb els miners de les mines d’Alp i Sanavastre. Els de la Seu d’Urgell van rodejar la vila pel sud i es situaren al turó de Monterròs. Al bosc que veiem als nostres peus, el camp de Dafis, hi havia trinxeres amb homes armats amb fusells, la majoria caçadors. Alguns havien fet el servei militar a l’Àfrica. Tots van repel·lir l’atac dels enemics, que es van haver de retirar, vençuts, amb nombroses baixes entre morts i ferits. Entre els de Bellver sols hi hagué un ferit lleu. El Cojo de Màlaga, ferit de mort d’un tret al cor, va quedar estès prop d’on hi ha el cartell informatiu de benvinguda al poble.

Parem atenció a algunes cases que veiem des d’aquí. Prop del Segre hi ha la Farinera, molí hidràulic en funcionament. A l’altre costat del riu destaca un edifici de color vermell: és el Sequer de les Pinyes, indústria que va estar activa fins a l’any 1992 i que tenia funció de tractar les llavors de pi negre i pi roig per enviar-les al sud d’Espanya. L’edifici i la seva maquinària es troben en bon estat. A l’estiu s’hi fan visitis guiades i durant la resta de l’any es poden concertar. Comencem a baixar per les escales metàl·liques. A la part alta veiem a la dreta l’església de Santa Maria de Talló, un dels exemples més dignes del romànic cerdà, coneguda popularment com “la Catedral de la Cerdanya”. De les muntanyes que albirem al fons, la que més destaca, de cim arrodonit, és el Puigmal. Situada per aquest vessant a la Cerdanya francesa –l’altre vessant, que no veiem des d’aquí, és del santuari de Núria-, a prop hi neix el Segre, el riu més llarg de Catalunya, que travessa la nostra comarca d’est a oest. A la dreta es veu la collada de Toses, la muntanya de la Tosa o Tossa d’Alp –on hi ha les instal·lacions de les estacions d’esquí de Masella i la Molina- i encara més a la dreta un doble cim: les Penyes Altes de Moixeró, vèrtex de les demarcacions provincials de Lleida, Girona i Barcelona. A mesura que anem baixant fixem-nos en el creixement urbanístic de Bellver, desenvolupat a la part oriental de la vila.

 

PARC DE LLEVANT

Acabem en aquest parc al peu de la muralla. Aquest espai també ha estat recuperat per l’Ajuntament en les obres de remodelació del Barri Antic. Al fons veiem la Torre de la Presó i a la dreta, més propera, un torricó avançat del qual hem visitat la part superior a la plaça de Gustavo Adolfo Bécquer. Fixem-nos en les espitlleres i intentem no donar gaire importància al desastre urbanístic de la casa damunt el mur: com la impopular torre de Telefónica, no deixen de ser fruits i testimonis d’una època de la nostra història. En aquestes parets veiem els senyals evidents d’algunes cases que hi havien estat adossades i un altre refugi de la Guerra Civil. Les muralles de Bellver són d’origen medieval, però es van reconstruir diverses vegades, després de lluites successives. Durant l’ocupació francesa de 1692 a 1698 es reforçaren, però els militars francesos les van enderrocar quan se n’anaren. Les ocupacions franceses, curtes o llargues, duraren fins al 1814. A partir de les guerres napoleòniques, amb l’augment del potencial de l’artilleria pesada, es van desfer els vells esquemes defensius i després de l’última carlinada les muralles caigueren en l’oblit. El període d’estabilitat i pau de l’últim quart de segle XIX va suposar que la vila s’expandís fora del recinte emmurallat i que una gran part dels murs s’enderroquessin. Començaven uns altres temps. Passejant per la base de la muralla, on quan té lloc la Cavalcada de Reis cada 5 de gener s’hi representa l’escena de l’Adoració, arribem a la Torre de la Presó i la plaça del Portal, d’on hem sortit. Esperem que el recorregut us hagi agradat.

Introducció: El Romànic a la Cerdanya

El Romànic de la Cerdanya està mancat de grans obres i presenta un conjunt força unitari d'edificis de dimensions reduïdes on sobresurten exemples com l'antiga canònica de Santa Maria de Talló.

La renovació arquitectònica del segle XI implantà a la Cerdanya les formes llombardes de caràcter molt simple, tan pel que fa a la concepció formal i decorativa com a la tecnològica i tipològica; la qual provocà nombroses construccions mancades de decoració. No obstant això, certs elements decoratius purament llombards, com les arquacions cegues, són força corrents a la comarca.

Aquesta tendència perdurà fins a la fi del segle XII, que es caracteritzà per una continuïtat i per la reforma d'alguns edificis. Es substituiran les anteriors cobertes amb bigues de fusta per voltes de canó fetes d'obra i es reforçaran els paraments amb arcs formers. Igualment, es produeix un perfeccionament i un refinament en el treball de la pedra, que produeix uns paraments amb carreus ben escairats així com un canvi dels motius ornamentals amb presència d'escultura a les portalades i les finestres. Aquesta escultura ha sobreviscut en estat molt fragmentari, però hom hi pot observar unes constants temàtiques que oscil·len entre l'ornament vegetal i la figuració animal i humana.

Les representacions religioses són, bàsicament, en talla de fusta i es centren en la Mare de Déu i el Crist en Majestat. El culte al crucificat s'estén entre els segles XI i XII, però no perdurarà, la qual cosa ha motivat que pocs hagin arribat fins avui; no així el culte a la Mare de Déu, la devoció a la qual ha estat estesa a totes les esglésies de la comarca fins als nostres dies, fet pel qual moltes imatges han pogut conservar-se. EL tipus iconogràfic d'aquestes és força unitari, des del segle XII fins al segle XV. Els frontals d'altar són un altre element característic de la nostra comarca encara que pocs es conserven, la major part està en museus o col·leccions privades. Es conserven pocs vestigis de pintura mural "in situ", principalment a la Cerdanya sota administració francesa, encara que recents restauracions d'edificis a la Cerdanya sota administració espanyola està proporcionant noves descobertes.

El Romànic al Municipi de Bellver de Cerdanya

En el municipi de Bellver de Cerdanya hi ha una mostra molt representativa del romànic de la Cerdanya, amb 14 esglésies repartides per tot el terme.

Basílica de Santa Maria de Talló

És la primera església de la Cerdanya citada en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell al final del segle X. Pren el nom del "pagus Tollonensis" (primitiva divisió del territori) en els segles X-XI. Des del segle X hi habitava una comunitat canonical agustiniana i del segle XIII al XVI fou centre de l'ardiaconat de la Cerdanya. És l'exemple més monumental del romànic cerdà. Església de nau única, presenta un absis central del segle XI ornat amb arcuacions llombardes a l'exterior. Cal destacar els contraforts exteriors en forma de semicolumna, poc habituals en l'arquitectura romànica catalana. La sagristia, que formaria part del transsepte, conserva una porta i una finestra de doble esqueixada, romàniques. Aquestes i la porta de migdia han estat recentment localitzades, juntament amb un conjunt de tombes antropomorfes al seu exterior. La porta principal, que conserva la ferramenta original, s'obre al mur de ponent. La façana presenta un ull de bou flanquejat per dues finestres i una petita espadanya de doble ull al capdamunt. La remodelació més important va tenir efecte en el segle XVII, quan es va afegir el porxo de l'entrada i la torre del campanar. S'hi venera una bella talla romànica del segle XIII.

Coneguda a la comarca com "La Catedral de la Cerdanya", va ser declarada bé d'interès cultural el 1993.

  

Església de Sant Serni de Cobarriu

Va ser nomenada per primera vegada en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell en el segle X i consagrada de nou el 9 de maig de 1137.

Saquejada en els segles XII i XVIII i restaurada l'any 1967, conserva la seva estructura original.

És un edifici del segle XII, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres de doble esqueixada amb l'arc de mig punt i una decoració constituïda per una corona de cartel·les motllurades en forma de tor. La porta és a migdia. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant.

La capella, al mur de migdia, va ser afegida en el segle XVII juntament amb una altra al mur de tramuntana, de la qual resten senyals a la paret.

Església de Santa Eugènia de Nerellà

La parròquia de "Neriniano" és esmentada en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell al final del segle X.

De l'antiga edificació romànica només resta el campanar en forma de torre, un dels únics campanars de torre romànics que es conserven a la comarca i l'únic que es conserva sencer. Consta de quatre cossos separats per frisos amb arcuacions cegues d'estil llombard. El tercer cos presenta grans finestrals en arc de mig punt a cada cara. Té un important desplom d'1,25 m aproximadament que li confereix un caràcter propi i que fa que se la conegui com "la Torre de Pisa de la Cerdanya".

Va ser declarada monument historicoartístic nacional el 1984.

Església de Santa Eulàlia de Pi

La menció més antiga la trobem l'any 1003 en el testament de Bernat, vescomte de Conflent. Formava part del "pagus Tollonensis".

La data de 1775, que figura a la llinda de la porta d'entrada oberta a la façana de ponent, correspon a la data d'una profunda reforma de l'església. De l'antiga, encara se'n conserven les façanes oest i nord. Era un temple del final del segle XI o del principi del XII, d'una nau amb l'absis a llevant.

Al sud s'alça un campanar de torre molt modificat.

Capella de Sant Martí dels Castells

La primera documentació de l'església es troba en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya l'any 965. La capella donà nom al castell adossat ("castrum Sancti Martini"), que formava part de la línia de defensa que els comtes de Cerdanya tenien a la frontera amb el comtat d'Urgell.

Construïda a l'interior del castell, amb volta de canó lleugerament apuntada, l'església ocupa la meitat E de l'edifici i està concebuda com una sala destinada a ús religiós. La paret de llevant, que la separa de l'estança central, presenta una finestra d'esqueixada recta.

Fruit d'una reforma posterior, a la façana sud hi trobem una porta que possibilita l'accés directe a l'església.

Capella de Sant Mamet d'Anes

La primera referència segura és de l'any 949.

És una capella, construïda, segons els indicis, a mitjans del segle XII. Conserva l'estructura original i no té cap cos afegit. De planta trapezial, coberta amb volta semicircular i encapçalada per un absis rodó. Les finestres són de doble esqueixada. El campanar, reconstruït l'any 1987, és d'espadanya de dos ulls. La porta és oberta a migdia. Es troba dins d'una propietat privada.

Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre

La primera documentació la trobem en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell al final del segle X com a "Sancti Aciscli de Talltendre" i formant part del "pagus Tollonensis".

És una església del segle XII, d'una sola nau i de planta rectangular amb un absis semicircular, llis a l'exterior i amb dues finestres de doble esbiaixada. Presenta una petita torre campanar, fruit d'una restauració posterior.

El portal, de pedra calcària vermella, presenta tres arcades en gradació, l'última de les quals simula una llinda i un petit timpà refós.

Església de Santa Maria d'Ordén

Al segle X no apareix a l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell com a parròquia, sinó com a referència geogràfica: "Taltemar ver Orden". Va ser una església filial de Talltendre fins a l'actualitat, que depèn de Bellver.

Presenta una nau amb l'absis semicircular i una porta a migdia. El frontispici té un ull de bou i acaba amb una petita espadanya. L'edifici va ser reconstruït al segle XVIII seguint la tradició romànica, per la qual cosa l'adscripció a aquest moment és posada en dubte per alguns experts.

Església de Santa Eulàlia d'Éller

Esmentada per primera vegada com a "Ellar" en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell al final del segle X, formava part del "pagus Ollorbitensis".

D'origen romànic, està molt modificada. Es tractaria d'una església de nau única encapçalada per un absis semicircular substituït per un de quadrat i coberta per una volta de canó apuntada. Als murs laterals s'hi van afegir capelles, i el campanar es va reconstruir en forma de torre de defensa.

Al MNAC se'n conserva un Crist Majestat policromat, del segle XII.

Església de Sant Policarp de Cortàs

Va ser nomenada per primera vegada en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell en el segle X i consagrada de nou el 9 de maig de 1137.

Saquejada en els segles XII i XVIII i restaurada l'any 1967, conserva la seva estructura original.

És un edifici del segle XII, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres de doble esqueixada amb l'arc de mig punt i una decoració constituïda per una corona de cartel·les motllurades en forma de tor. La porta és a migdia. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant.

La capella, al mur de migdia, va ser afegida en el segle XVII juntament amb una altra al mur de tramuntana, de la qual resten senyals a la paret.

Església de Sant Andreu de Baltarga

Consagrada com a parròquia el 891 pel bisbe d'Urgell. És un edifici del segle XI d'una sola nau encapçalada per un original absis semicircular amb finestra de doble esqueixada amagat darrere de construccions modernes.

Una remodelació al final del segle XVIII li va afegir dues capelles comunicades entre elles per un arc i cobertes amb volta de pedra d'arestes. També s'hi va afegir una torre campanar.

El frontal de l'altar romànic, d'una gran qualitat pictòrica, es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC, Barcelona) i les pintures de la volta del segle XII es conserven al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell.

Església de Sant Julià de Pedra

Citada per primer cop com a "villa Petra Ranesindo", l'any 965, en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya, formant part del "pagus Tollonensis".

D'origen possiblement preromànic, és una església de planta trapezial, d'una sola nau, amb l'absis semicircular precedit d'un espai presbiteral a manera de transsepte. La part més antiga que es conserva és el mur nord de la nau (segle X-XI).

En el segle XII s'aixeca l'absis, amb una finestra de doble esqueixada i dues absidioles laterals inapreciables des de l'exterior. Antigament havia tingut una porta a migdia que va ser substituïda, en el segle XVII, per l'actual a ponent. Presenta campanar d'espadanya de dos ulls.

Fou restaurada per la Generalitat de Catalunya i el 1984 declarada monument historicoartístic nacional.

Església de Santa Cecília de Beders

És mencionada amb el topònim de "Biterris" en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell al final del segle X i en l'Acta de consagració de l'església de Sant Andreu de Baltarga el 891.

Les successives reconstruccions han respectat l'estructura original de l'època romànica.

És un edifici auster del segle XII, de nau única coberta amb estructura lleugera de fusta a doble vessant. La porta d'entrada és a la façana nord, conseqüència d'una reconstrucció moderna. EL petit campanar d'espadanya és d'un sol ull.

Església de Sant Marcel de Bor

Esmentada en l'Acta de consagració de la catedral d'Urgell en el segle X, amb el nom de "Borre".

Edificada a la primera meitat del segle XI, originàriament constava d'una sola nau encapçalada per un absis semicircular que, a l'exterior, presentava quatre faixes verticals de pedra tosca que dividien el mur en cinc panys.

En el segle XVIII va ser modificada i engrandida amb dues capelles laterals que formen creuer, i un porxo al mur de ponent aixopluga la porta d'entrada. El campanar és d'espadanya de dos ulls.

La Via Romànica és una ruta transfronterera del romànic pirinenc que transcorre transversalment des de Perpinyà, (comarca del Rosselló), fins a Bassella, al límit meridional de l'Alt Urgell; és a dir, des de la Mediterrània fins al començament de les terres planes de ponent.
El recorregut de la Via segueix primer la vall del riu Ter per enllaçar després amb la del Segre. Forma un corredor natural amb un únic obstacle orogràfic, el coll de la Perxa, a la meitat de camí. La ruta travessa les comarques del Rosselló, el Conflent, la Cerdanya i l'Alt Urgell.
La zona pirinenca que comprèn la Via Romànica constitueix un territori amb característiques físiques molt semblant i posseeix unes arrels culturals comunes que es remunten al començament de l'edat mitjana. L'actual línia fronterera que s'estén al llarg dels Pirineus poca cosa té a veure amb les divisions polítiques d'aquella època. Les comunitats d'ambdós vessants de la serralada mantenien uns nexes sòlids, tant de llinatges feudals i d'administració religiosa com de relacions humanes i comercials. Parlem, per tant, d'una mateixa cultura, els vestigis de la qual han arribat fins als nostres dies expressats en centenars de monuments romànics. Es tracta, així, d'un conjunt monumental força homogeni i alhora ric en matisos, singulars i atractius, que abasta una zona pirinenca perfectament definida.
En aquesta via trobem cinc trams que passen per nuclis de població del municipi de Bellver de Cerdanya:

• Situació: Batllia de Bellver
• Distància: 22.0 km
• Senyalització: Sí
• Durada: 3h (cotxe)
• Dificultat: Baixa
• Temes: Cultura
• Tipologies: Patrimoni cultural
• Època de l'any: tot l'any

Itinerari:

Aquest tram de la Via parteix de Bellver de Cerdanya en direcció al nucli de Pi i Santa Eugènia de Nerellà, on en aquest últim visitarem la seva església.

Posteriorment, continuem a l'oest per la mateixa carretera i, a la següent bifurcació, es trenca a la dreta (nord-oest) fins a Sant Martí dels Castells.

Es torna a l'encreuament deixat després de Santa Eugènia de Nerellà i ara es gira a la dreta per una carretera que porta directament al temple de Sant Genís de Montellà seguint el GR 150 el darrer tram.

A continuació se segueix per la mateixa carretera en direcció a Montellà fins a tombar a mà esquerra (sud), just abans de desembocar a la LV-4055, per una pista que fa cap a cal Mandrat i Santa Magdalena.

Per accedir a Sant Martí de Víllec s'ha de recular fins a prendre a l'esquerra (oest) la LV-4055. Poc abans de desembocar a la N-260, es trenca a l'esquerra (sud) per una carretera secundària que mena a Víllec.

I, finalment, aquest itinerari s'acaba a l'església de Nostra Senyora de Bastanist, que s'hi arriba continuant a migdia per la mateixa carretera.

Església de Santa Eugènia de Nerellà

• Estat de conservació: bo
• Accés: per carretera secundària asfaltada

Església de Sant Martí dels Castells

• Estat de conservació: regular
• Accés: per carretera general o també per secundària

Església de Sant Genís de Montellà

• Estat de conservació: molt bo
• Accés: per carretera secundària asfaltada

Capella de Santa Magdalena de Mandrat

• Estat de conservació: bo
• Accés: per pista sense asfaltar

Església de Sant Martí de Víllec

• Estat de conservació: bo
• Accés: per carretera secundària asfaltada

Església de Nostra Senyora de Bastanist

• Estat de conservació: bo
• Accés: per carretera secundària sense asfaltar

  • Situació: Batllia de Bellver
  • Distància: 25.0 km
  • Senyalització: Sí
  • Durada: 3h (cotxe)
  • Dificultat: Baixa
  • Temes: Cultura
  • Tipologies: Patrimoni cultural
  • Època de l’any: Tot l’any

Itinerari:

Aquest tram de la Via comença a Pi, on s'arriba des de l'interior de la població de Bellver de Cerdanya en direcció sud-oest i on està ubicada l'església de Santa Eulàlia de Pi.

Tornem a la població de Bellver de Cerdanya i en un altre carretera secundària migdia, trobem la Basílica de Santa Maria de Talló.

Es continua per la mateixa carretera cap al sud i, trencant a l'esquerra, s'accedeix a Coborriu.

A Bor s'arriba, des de Coborriu, per una pista que es dirigeix a llevant o bé, des de la LP-4033a de Bellver de Cerdanya a Baltarga, per una carretera que surt a migdia.

Per la mateixa carretera provinent de la LP-4033a, i en direcció est, s'arriba de seguida a Pedra, amb la seva església de Sant Julià al capdamunt d'un turó.

Finalment, es desfà el camí fins a Bor i es trenca a la dreta (nord-est) per una carretera que mena a Beders.

Església de Santa Eulàlia de Pi

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Santa Maria de Talló

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés:per carretera secundària asfaltada.

Església de Sant Serni de Coborriu

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés: per carretera secundària sense asfaltar.

Església de Sant Marcel de Bor

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Sant Julià de Pedra

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Santa Cecília de Beders

  • Estat de conservació: regular.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada i a peu (5 minuts).
  • Situació: Batllia de Bellver
  • Distància: 45.0 km
  • Senyalització: Sí
  • Durada: 3h (cotxe)
  • Dificultat: Baixa
  • Temes: Cultura
  • Tipologies: Patrimoni cultural
  • Època de l’any: Tot l’any

Itinerari:

Aquest tram de la Via comença a Baltarga, al peu de la carretera C-16 just abans de la seva connexió amb la N-260 entre Bellver de Cerdanya i Puigcerdà, on es troba l'Església de Sant Andreu.

A continuació seguim cap al nord per la C-16 i, al següent encreuament, es tomba a mà dreta (est) per la LP-4033b fins a Prats, des d'on es pren una pista de la dreta (sud-oest) que duu a l'Església de Sant Salvador de Predanies.

Es reprèn a llevant la carretera LP-4033b fins a Tartera, on s'agafa una carretera en direcció Sud que porta a la seva Església de Sant Julià.

Es torna al nucli de Tartera, es creua la LP-4033b i es pressegueix per la carretera en el mateix sentit de la marxa (nord) fins a Sanavastre amb la seva Església de Sant Iscle i Santa Victòria.

Posteriorment se segueix a llevant per una carretera en direcció a Estoll i, al pla de Canters, es trenca a la dreta (sud) per una pista que mena a Mosoll.

I, finalment, es reprèn la carretera anterior fins a Estoll, on es gira a l'esquerra (Nord-oest) per una carretera que porta a Soriguerola amb la seva Església de Sant Miquel.

Església de Sant Andreu de Baltarga

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Sant Salvador de Predanies 

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés:per carretera secundària asfaltada i a peu (5 minuts).

Església de Sant Julià de Tartera

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Santa Maria de Mosoll

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés: per carretera secundària sense asfaltar.

Església de Sant Miquel de Soriguerola

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera secundària sense asfaltar.

  • Situació: Batllia de Bellver
  • Distància: 46.0 km
  • Senyalització: Sí
  • Durada: 4h (cotxe)
  • Dificultat: Baixa
  • Temes: Cultura
  • Tipologies: Patrimoni cultural
  • Època de l’any: Tot l’any

Itinerari:

Aquest tram de la Via comença a Gréixer, on s'arriba per un trencall que surt de la carretera de Meranges (la GIV-4031), que neix a Ger, població situada al peu de la N-260 entre Puigcerdà i Bellver de Cerdanya, on s'hi pot observar la seva Església de Sant Climent.

A continuació es pren la carretera GIV-4031 en direcció Nord-Oest fins a Meranges, amb la seva Església de Sant Serni.

Es davalla per la GIV-4031 fins a Ger, on es pren a la dreta (sud-oest) la N-260. De seguida, després d'All, es trenca a la dreta (nord-oest) per la GIV-4032 fins al poble d'Olopte, amb la seva Església de Sant Pere.

Posteriorment, es desfà el camí fins a la N-260, que s'agafa uns metres a la dreta (sud-oest) per prendre una pista de l'esquerra (est/nord-est) que porta al santuari de la Mare de Déu de Quadres.

Es reprèn la N-260 cap al Sud-Oest i, després de deixar a mà esquerra (Sud) la C-16, que es dirigeix a Baltarga, es trenca a la dreta (nord) per una carretera que duu a Cortàs, on hi ha ubicada l'Església de Sant Policarp.

I, finalment, continuant per la mateixa carretera en direcció al Nord arribem al nucli d'Éller amb la seva Església de santa Eulàlia.

Església de Sant Climent de Gréixer

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Sant Serni de Meranges

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Sant Pere d'Olopte

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de la Mare de Déu de Quadres

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera general i pista sense asfaltar.

Església de Sant Policarp de Cortàs

  • Estat de conservació: bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Església de Santa Eulàlia d'Éller

  • Estat de conservació: molt bo.
  • Accés: per carretera secundària asfaltada.

Una mirada única a la història de Bellver de Cerdanya i al Parc Natural del Cadí-Moixeró

Bellovidere portada.jpg

    Mateixos horaris que l'Oficina de Turisme de Talló: consultar

    Museu del Bosc - visites concertades a Turisme Bellver

    EL SEQUER DE PINYES L’edifici conegut com a “Sequer de les Pinyes” de Bellver de Cerdanya es va construir l’any 1953. Es construeix gràcies a que el “Patrimonio Forestal del Estado” (actual ICONA) escull a Bellver de Cerdanya com el lloc ideal per ubicar un dels pocs sequers de pinyes alimentat amb calor artificial de l’Estat. Cal dir que és una zona important d’indústria forestal i on existeixen molts recursos. La posició privilegiada d’aquest complex sobre el Serrat de Cardils a tocar també a la carretera Nacional 260 a la banda nord del Riu Segre, el fan idoni per generar una activitat motriu pel municipi de caire lúdic-cultural i també educativa. L’activitat inicial de Sequer de les Pinyes, que s’hi va desenvolupar durant mig segle, han conservat l’edifici principal amb bon estat. Encara s’hi manté la maquinària original, que vista amb els ulls de la tècnica actual la converteix en una atractiva relíquia industrial.